L’aparició dels LLMs, el vibe coding, els agents d’IA i un ecosistema madur de codi obert i self-hosting han alterat la equació fonamental del build vs buy. Construir software ja no és un privilegi exclusiu de les grans corporacions o de les empreses líders de cada nínxol de mercat. És una realitat que ens està impactant a diari i que ens ha de convidar a la reflexió.

Actualment, una empresa amb un equip tècnic modest, o fins i tot amb pocs perfils híbrids no estrictament programadors, pot desplegar eines funcionals sobre la seva pròpia infraestructura a un cost i en un termini que, fa un parell d’anys, haurien estat inimaginables. Amb moltes notes a peu de pàgina, aquesta és una realitat difícil de negar.

Una altra situació que fa que sigui més difícil mirar cap a una altra banda és que els mercats financers han reaccionat agressivament i els múltiples de valoració de moltes grans corporacions han caigut a plom. Aquesta circumstància no és qualsevol cosa i ens diu que existeixen preocupacions raonades respecte al valor concret que tenen empreses tan icòniques del SaaS com la pròpia HubSpot. Alguna cosa s’està trencant i notem en directe com algunes de les principals plaques tectòniques del sector tecnològic s’estan movent. Aquests moviments generen friccions. Estem davant d’una tendència estructural o davant d’un ajustament cíclic?

La digitalització basada en subscripcions i les seves tres dependències

La trajectòria de digitalització de la majoria d’empreses de mida petita o mitjana ha seguit durant molts anys un patró similar: capes successives de SaaS acumulant-se una sobre l’altra. Cada nova subscripció resolia un problema concret amb velocitat d’implantació i sense necessitat de recursos tècnics propis. Durant molt de temps el més assenyat era apostar per aquest tipus de plataformes i aquesta era una estratègia que es discutia poc ja que realment tenia tot el sentit del món.

El model era racional, les barreres d’entrada eren baixes, les actualitzacions venien incloses i la responsabilitat del servidor era del proveïdor. En la gran majoria de casos, la millor opció era apostar per eines contrastades i que cobrien amb total solvència algun dels múltiples nínxols de mercat. Els incentius eren molts i és precisament aquesta estructura d’incentius el que està trontollant amb força. Té sentit, per exemple, seguir apostant per WIX com a peça central d’una arquitectura web? És molt difícilment justificable respondre de manera afirmativa a aquesta pregunta.

Tornant al tema, una dècada i mitja després de l’inici d’un cicle llarg de bonança del SaaS, el paisatge digital per a la majoria d’empreses és funcional però estratègicament fràgil i bastant lluny de ser òptim. Les empreses han acumulat, de mitjana, entre 24 i 62 aplicacions SaaS si tenen entre 50 i 500 empleats. Les organitzacions més grans superen les 177 aplicacions. En molts casos, el departament de finances descobreix amb sorpresa que gairebé la meitat dels seients adquirits no s’han tocat en els últims trenta dies. No estem descobrint ni la roda ni la sopa d’all amb això però no es pot negar que es tracta de números molt contundents i d’una música que a molts ens sona ben familiar.

Anant al gra, es poden detectar tres grans dependències estructurals que amb el temps s’han fet evidents.

• Dependència financera: en molts casos les llicències no són barates i tenen un cost que tendeix a incrementar-se a un ritme superior al de la pròpia inflació. Aplica també per a la IA. És imprescindible analitzar el valor concret que ens aporta cada eina i mirar d’entendre si aquest justifica el seu cost. En una època on tot s’optimitza, les eines digitals no poden quedar al marge d’això.
• Dependència tècnica: les funcionalitats i els processos s’ajusten generalment a les lògiques prèviament definides pels proveïdors. Les personalitzacions sovint requereixen integracions o desenvolupaments costosos. Per tant, en molts casos es gaudeix parcialment dels privilegis d’apostar per una tecnologia estandarditzada i a l’hora de la veritat segueix sent imprescindible invertir en desenvolupaments a mida que s’implementen a plataformes de terceres parts. No sempre té sentit.
• Dependència estratègica: aquest tipus de tecnologies generen un switching cost important. Quan una organització s’acostuma a una eina, els canvis poden ser traumàtics i complicats. A partir d’un cert volum d’empresa, apostar per un stack tecnològic concret és una decisió molt important que genera a mig termini incentius poderosos per mantenir solucions que, lluny de ser òptimes, són funcionals. Dependre d’una eina que no és teva, de la qual pot ser difícil sortir i amb un preu que difícilment pots discutir o negociar, no sona avui dia a la millor idea possible.

El cas del CRM: un símptoma il·lustratiu

El CRM és possiblement el cas d’ús que millor il·lustra aquesta tensió que viu el sector del software. El mercat SaaS de CRM tindria en aquests moments una capitalització global de 66.000 milions de dòlars i un CAGR de creixement del 20%. Plataformes com HubSpot van acabar el 2025 amb gairebé 289.000 clients de pagament.

Tanmateix, les dades d’ús i satisfacció apunten a una certa insatisfacció. Estudis de mercat reflecteixen que una proporció rellevant d’usuaris de CRM situats al mid-market utilitza només una fracció de les funcionalitats disponibles, sovint per manca de formació, per desajustos entre el producte i el procés real de vendes o per un excés de funcions que afegeixen complexitat sense aportar valor. La majoria d’empreses no necessiten totes les funcions que acaben pagant i la seva existència complica la vida als qui han d’acabar vivint dins de la plataforma.

El cost acumulat d’un CRM SaaS de gamma mitjana per a un equip de mida reduïda pot situar-se, en un horitzó de tres anys, entre 15.000 i 50.000 euros i pot superar àmpliament aquesta xifra quan s’afegeixen usuaris, mòduls i integracions de tercers. No són pocs diners per a moltes organitzacions i és lògic que hi hagi qui es plantegi si estan ben gastats o si formen part d’una lògica d’inversió ben fonamentada.

Per la seva banda, el mercat d’alternatives open-source i self-hosted ha madurat de forma notable durant els darrers anys. Opcions com SuiteCRM, EspoCRM, Twenty o Vtiger ofereixen un valor funcional comparable al de plataformes de pagament. Amb cost de llicència nul i un cost total de propietat que, per a equips de més de deu persones, pot ser entre un 80% i un 90% inferior al d’un CRM SaaS de gamma equivalent. No poden substituir eines com Salesforce o HubSpot en tota la seva proposta de valor però poden funcionar per a una gran majoria d’organitzacions i aquí és on rau la tensió de la qual estem parlant. HubSpot és una eina formidable i cobreix les necessitats de la gran majoria d’empreses. I on no arriba HubSpot hi arriba Salesforce. El problema és precisament que integra i cobra funcions que aquesta gran majoria d’empreses mai faran servir. Disposen aquestes organitzacions de capacitat per implantar, adaptar a les seves necessitats i mantenir rendibles i útils aquestes eines amb el pas del temps? És una gran pregunta.

La resposta ràpida és que no tantes empreses poden justificar el cost de treballar amb un SaaS dels de sempre si parlem del CRM i això arriba a molts més racons del mercat tecnològic. Estem en un món que es mou a gran velocitat.

LLMs, vibe coding i la generalització de capacitats de desenvolupament

Del coll d’ampolla al multiplicador

Durant dècades, el principal obstacle per plantejar solucions de software a mida per a les empreses ha estat el mateix: l’escassetat de programadors i el consegüent cost elevat d’accedir als seus serveis. Si deixem altres maldecaps a banda, el del cost dels serveis de programació i la manca d’oferta a preu raonable d’aquests era un dels principals frens a qualsevol impuls per desenvolupar eines pròpies. Un mercat que es percebia com a car i mercenari on et podies quedar sense servei en qualsevol moment.

Construir un CRM intern, una eina d’automatització de fluxos de treball o un quadre de comandament sobre dades pròpies requeria sovint un equip tècnic estable, un cicle de desenvolupament llarg i un pressupost que molt poques empreses de mida mitjana podien justificar-se a si mateixes. El SaaS va prosperar perquè omplia un buit de mercat molt real, aportava valor i en molts casos era capaç de generar rendiment des del primer minut.

Entre 2024 i 2026 s’ha produït un canvi d’escala en la capacitat dels LLMs per generar codi funcional. Les dades disponibles indiquen que al voltant del 41% del codi escrit el 2025 ja té origen en suggeriments d’IA, que el 84% dels desenvolupadors fan servir o tenen pensat fer servir eines d’IA en el seu flux de treball, i que el 51% de professionals del sector les fan servir diàriament. A empreses com Microsoft i Google, entre el 20% i el 30% del codi als seus repositoris interns ja és generat per IA. En projectes de l’ecosistema startup la proporció pot arribar al 95%.

L’efecte sobre el cost i el temps de construcció de software és mesurable. El que fins fa ben poc eren deu mesos de treball i un cost superior a 100.000 dòlars pot construir-se avui en tres mesos per entre 20.000 i 40.000 dòlars, una reducció de dues a tres vegades tant en temps com en cost, gràcies a eines com Claude Code, Cursor i GitHub Copilot.

Vibe coding: el canvi de paradigma que va més lluny dels programadors

El terme vibe coding, emprat per primer cop per l’investigador Andrej Karpathy, designa una pràctica de desenvolupament on l’usuari descriu el que vol en llenguatge natural i la IA genera una proposta molt avançada de codi funcional. El que en el seu moment era una idea molt pionera, avui ja és popular i no són pocs els qui, sense coneixements de programació, s’han atrevit a donar impuls a solucions reeixides per al dia a dia de les seves empreses.

L’impacte d’això és com a mínim doble.

• D’una banda, els desenvolupadors disponibles al mercat es tornen substancialment més productius. Els estudis mostren guanys de productivitat d’entre el 25% i el 39% en tasques de codificació i d’entre el 50% i el 70% en boilerplate, testing i documentació.
• Per una altra part es produeix un canvi estructural consistent en què equips sense un gran múscul tècnic poden orquestrar la construcció d’eines funcionals sense necessitat de dependre completament d’un equip d’enginyeria. Qui més qui menys ha fet els seus experiments i sap del que parlo.

La distància entre un prototip funcional i una eina en producció, amb seguretat, permisos i integració amb dades reals, continua existint i sent rellevant. Dit això, el vibe coding democratitza el punt de partida i redueix el temps de prova, que no és poca cosa. No elimina la necessitat de criteri tècnic en les fases de desplegament i manteniment, però l’evolució del flux general és òbvia. És aquest el terreny de joc perfecte per a empreses especialitzades en la integració digital i és també per on una part del sector tecnològic trobarà el seu camí per reinventar-se davant de la disrupció que avui estem tractant.

GitHub i moltes més

Darrerament, l’atenció mediàtica s’ha concentrat molt en GitHub, però podríem dir que el fenomen és sistèmic. Tant la pròpia GitHub com moltes altres plataformes similars han passat de ser repositoris de codi a constituir el que podria descriure’s com un magatzem de capacitats reutilitzables. Actualment existeixen milions de projectes open-source madurs, agents de programació, frameworks de desplegament i builders que fan possible muntar eines internes sense partir de zero. És quelcom que als que ens dediquem professionalment a qualsevol tasca mínimament digital ens està impactant a diari.

Sense anar més lluny, el mercat d’agents de software d’IA estava valorat en 10.400 milions de dòlars per a 2025 i es projecta que arribi als 149.600 milions el 2034. Plataformes d’internal tools com Retool, WeWeb o Glide permeten construir interfícies, fluxos i integracions sobre APIs i bases de dades pròpies, amb opcions de self-hosting i propietat completa de les dades. El mercat de codi obert aplicat a CRM creix a un CAGR del 13% i en el moment en què s’escriu aquest article ofereix alternatives madures per a la majoria de casos d’ús del mid-market. Per a la gran majoria d’empreses reals, en definitiva.

El resultat és un ecosistema on el cost marginal de tenir software propi s’ha reduït de manera sostinguda i on la barrera d’entrada a tenir codi propi no és ja el talent tècnic escàs, sinó la capacitat d’estructurar bé el problema a resoldre, dissenyar una arquitectura raonable i garantir-ne el manteniment. Tots tres aspectes, d’altra banda, on els integradors externs poden jugar un paper crític i econòmicament justificable.

La reacció dels mercats financers

A principis de 2026, el sector del software va viure un sotrac brusc en termes de capitalització de mercat. Això significa, ras i curt, que el consens respecte al valor d’aquest tipus d’empreses es va veure alterat i que aquesta alteració consistia a considerar que el SaaS perdia atractiu i valor com a negoci. Plataformes horitzontals com Salesforce, HubSpot i ServiceNow van patir caigudes d’entre el 30% i el 50% en les seves cotitzacions, mentre infraestructures especialitzades com Cloudflare pujaven. Parlant de borsa podem creure en els accidents però no en les casualitats.

D’entre els factors relacionats amb aquest moment del mercat es pot destacar el cas de Klarna. El seu CEO, Sebastian Siemiatkowski, va anunciar que prescindirien d’eines com Salesforce o Workday en el marc d’un procés de consolidació de més de 1.200 eines SaaS en un únic marc de dades unificat i construït internament amb suport d’eines d’IA. És un cas que va tenir una gran repercussió als mitjans però és tan sols la punta de l’iceberg.

L’enquesta de Retool il·lustra molt bé la dimensió real del canvi que s’està produint. El 35% de les organitzacions que van participar a l’estudi ha substituït la funcionalitat d’almenys una eina SaaS per una solució construïda internament i el 78% dels enquestats planeja construir més eines pròpies durant aquest 2026. És l’inici d’una onada molt més gran? No es pot descartar que ho sigui. Les categories sota major pressió de substitució serien l’automatització de workflows, eines d’administració interna, BI i dashboards, CRM i eines de vendes, gestió de projectes i suport al client. Que totes les categories tinguin pressió és significatiu i els percentatges esmentats indicarien que estem davant d’una tendència emergent que s’estendrà per molts racons del mercat i del món de l’empresa.

Existeix un segment creixent d’organitzacions amb capacitat tècnica suficient que substitueix activament eines SaaS per solucions pròpies en categories específiques. I hi ha un segment més ampli que continua preferint comprar, però que ho fa amb expectatives més contrastades i aplicant criteris de compra més crítics. Aquesta circumstància ha estat recollida pels mercats d’actius financers i com evolucionin les cotitzacions ens donarà molt bona informació per entendre, més enllà de la publicitat corporativa, quin és el futur dels principals SaaS.

Qui en pot sortir guanyant i qui té molt a perdre?

El canvi en la frontera del build vs buy no beneficiarà automàticament totes les empreses i això també cal tenir-ho clar d’entrada. Construir software propi implica assumir costos de disseny, manteniment, seguretat i evolució que moltes organitzacions subestimen sistemàticament. La construcció sense govern sovint genera eines internes desconnectades, difícils d’auditar i complicades de mantenir a llarg termini. Pujar-se a aquesta onada té un preu que pot ser més barat que el de contractar llicències però no és gratuït.

És en aquest punt on trobaran la seva oportunitat aquelles empreses que tinguin la capacitat de posicionar-se com a integradors digitals amb capacitat d’ajudar les organitzacions a decidir amb criteris objectius on té sentit construir, quan té sentit comprar i com combinar les solucions triades en un catàleg d’eines optimitzat i adaptat a cada situació. La integració digital no és i sobretot no serà un servei marginal sinó una palanca estratègica de primer ordre i rendible des del primer moment.

Que el panorama tecnològic s’estigui movent tan ràpid genera també una fractura entre aquelles empreses que tenen capacitat de seguir el ritme i aquelles que no poden dedicar temps a fer-ho. Seguir el ritme no consisteix només a consumir notícies; té molt a veure amb poder construir un criteri i poder-lo reflectir en una visió de futur accionable.

La decisió de construir un software o comprar-lo no ha canviat de naturalesa, però ha canviat d’escala de manera considerable. Allà on abans la pregunta difícilment es plantejava per a empreses sense gran equip tècnic, ara és una pregunta legítima per a una franja molt més àmplia d’organitzacions. Comprar o construir? En funció de cada cas.