Ens agradi o no admetre-ho, vivim atrapats per una inèrcia estranya. Observem perplexos els avenços de la intel·ligència artificial, les notícies que ens arriben del panorama geopolític global, les noves i força horroroses maneres de consumir informació o l’augment del cost de la vida, però alhora fa la sensació que res no canvia de debò. Continuem organitzant la nostra logística domèstica, l’economia, la feina i fins i tot la vida pública a partir d’idees que sabem obsoletes, amb una fe cada vegada més fràgil en els relats que les sostenen. Continuem fent el mateix de sempre, tot i que tenim prou indicis per veure amb claredat que s’estan trencant moltes coses i que bastants d’aquestes potser ja no tenen arranjament.

«Hipernormalitat» és un terme que va encunyar l’antropòleg rus Alexei Yurchak per descriure els darrers anys de l’URSS: una època en què, en general, la societat russa era conscient que el sistema ja no funcionava correctament, però tothom fingia el contrari perquè era més fàcil mantenir la ficció que afrontar la incertesa del col·lapse. El cineasta britànic Adam Curtis va recuperar el concepte l’any 2016 en el seu documental HyperNormalisation per portar-lo cap al judici crític de les democràcies liberals contemporànies. Vivim sota estructures mantingudes més per inèrcia que per convicció, en un entorn on el relat de la realitat ha estat substituït per succedanis comunicatius més o menys funcionals.

Aquest és l’estat de les coses pel que fa a molts dels grans fets que passen al nostre voltant. L’explosió de la intel·ligència artificial aplicada no és un element menor del nostre context actual i està cridada a transformar el món que hem conegut en alguna cosa que encara no sabem explicar com serà i que tampoc no sabem si, quan arribi a un estat de maduresa, ens agradarà gaire.

El que no es pot simular

El Vallès és un territori històricament vinculat a la producció fabril. Aquí no s’han forjat els grans relats de modernització digital, però s’hi ha fet indústria amb rigor, empenta i una continuïtat temporal que esperem que es mantingui durant molts anys. La innovació a la comarca sempre ha estat funcional i generalment de taller, de nau industrial i de polígon. D’avenços duts a terme per persones més aviat enfundades en una granota blava de treball o en una bata blanca de laboratori que no pas vestides amb vestit i corbata.

La ciutat de Terrassa, coneguda per la seva llarga tradició tèxtil, ha estat un centre d’innovació en maquinària de tintura i filatura. Empreses locals van desenvolupar equips que van millorar significativament la producció de teixits i van permetre més eficiència i un augment de la qualitat dels productes finals. Encara avui, l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial de Terrassa (INTEXTER) disposa de plantes pilot per a processos complets de tintura i acabats, i contribueix a la recerca i la millora contínua de les tècniques de producció del sector tèxtil. I encara avui hi ha indústries auxiliars importants per a aquest sector, tot i que des de fa dècades la ciutat compta amb una estructura productiva molt diversificada.

Els primers telers mecànics van arribar a Sabadell el 1864 i van obrir el camí a la industrialització massiva de la comarca. El 1876 la ciutat ja produïa amb èxit els seus primers telers mecànics de llana, que no només se subministraven a escala local, sinó que es van arribar a exportar a molts països europeus a partir de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. A partir de mitjan segle XX, la ciutat també va experimentar un notable desenvolupament en la fabricació de torns automàtics, uns avenços impulsats per la necessitat de millorar l’eficiència en la producció de peces metàl·liques per satisfer la demanda de sectors com el mateix tèxtil o l’automoció.

A Granollers, la fàbrica Roca Umbert (que avui acull un espai cultural capdavanter i envejable) va integrar en un sol recinte tot el procés de producció tèxtil, des de la filatura fins a la tintura, i fins i tot va disposar d’una planta tèrmica pròpia per garantir el subministrament autònom de tota la fàbrica. Al seu torn, Mollet del Vallès no es va mantenir aliena a la indústria tèxtil, però sobretot es va saber posar al mapa industrial mundial gràcies a les seves motocicletes. D’aquesta zona de la comarca van sortir les mítiques Derbi, guanyadores de 12 títols mundials de pilots i 9 de constructors, una marca que va saber ser un referent global en el motociclisme de velocitat, especialment en les cilindrades petites, i que destacava per un alt nivell d’innovació tècnica. La ciutat i els pobles més propers van ser un pol importantíssim d’indústria auxiliar, que fabricava components per a moltes marques de motocicletes europees.

La comarca, el Vallès, també s’ha mantingut com un important centre logístic gràcies, en bona part, a la seva ubicació estratègica. Ha plogut molt des de l’inici de la revolució industrial, s’han superat moltes crisis econòmiques i el balanç de tot aquest temps és certament complex i també variat, però val la pena assenyalar que la comarca aporta aproximadament el 17,12% del PIB de Catalunya, del qual un 30,67% del valor afegit brut es pot atribuir a la indústria.

La indústria com a centre de gravetat

No només la indústria transformadora més clàssica: també l’agricultura i, en general, totes aquelles activitats que requereixen persones que s’aixequen cada dia per generar productes físics. En un món que es digitalitza a un ritme frenètic, allò ancorat en la realitat física té un valor afegit que els algorismes i els centres de dades no podran replicar. Almenys de moment. El físic és profundament real. Es produeix, es transporta, es munta i es manté. Demana matèries primeres, temps, coneixement, energia i precisió. Per això, davant la temptació de sentir-nos aclaparats després de l’última pirueta del nostre LLM de confiança, hem de pensar que el món tangible continua aquí amb nosaltres i, en aquesta reflexió, podem buscar una mica de pau i assossec.

Mentre el relat de la intel·ligència artificial ocupa la gran majoria de les converses, hi ha una altra realitat que persisteix als marges del discurs i a la qual tots hauríem de parar més atenció. És aquesta economia, que sembla secundària quan tot va bé però que sempre serà essencial per a qualsevol país, i encara ho serà més si les coses comencen a anar malament de debò.

La necessitat de comunicar i donar visibilitat a la indústria

Hi ha una cosa que la indústria encara no ha resolt bé. Durant dècades, moltes empreses han sobreviscut i prosperat sense necessitat d’explicar-se ni de buscar notorietat pública. Normalment, les empreses d’aquest tipus no han buscat la visibilitat, i de vegades cal fer esforços importants per saber quines activitats productives es fan en llocs per on passes cada dia i qui les du a terme. No és que la indústria s’hagi de reinventar: necessita ser reconeguda i, per aconseguir-ho, ha de comunicar molt millor.

Si no s’explica com funciona l’economia real, el buit comunicatiu l’ompliran altres amb relats de promeses digitals sense ancoratge, rondes de finançament milionàries per a empreses que cremen caixa, discursos d’innovació que ignoren la base productiva del país i retòriques de modernitat més o menys utòpiques (o distòpiques, depèn de l’angle des del qual s’observin), però amb capacitat d’atreure molta atenció mediàtica.

Aquest problema no s’arregla només amb comunicació B2B, que és en la que més inverteixen aquest tipus d’empreses. També calen les relacions públiques, el diàleg fluid i constant amb la premsa, la feina de visibilitat a les xarxes socials i, en general, cal fer un esforç per comunicar que la indústria és, afortunadament, una realitat viva. Tradicionalment ha estat generadora de desenvolupament i ha de tornar a ser el centre de les polítiques econòmiques. Cal molt relat i també autoestima.

El futur no es pot construir només a partir de dades i programari. Els països no suren en l’aire. Se sostenen sobre cadenes de producció, eines, talent tècnic, entorns logístics, manufactures, cooperatives, tallers, magatzems, laboratoris, proximitat, trens, excavadores, tractors, materials, polígons industrials i un teixit dens d’empreses que no aturen les seves activitats cap de les 24 hores del dia. Cal pensar molt més en l’economia tangible i en com afecta positivament les societats. No per nostàlgia, sinó per sentit comú.

Business Development at Smart Team Global Performance • daniel@smart-team.io

Emprendedor y profesional con experiencia en sectores como las agencias digitales, la comunicación corporativa, la industria musical y las administraciones públicas. Especialista en organizaciones y desarrollo de negocio. Enfocado en la comprensión y el uso de las tecnologías digitales.